El cadáver del señor García, de Enrique Jardiel Poncela

 

Título: El cadáver del señor García

Autor: Enrique Jardiel Poncela

Editorial: Algar

Núm. páginas: 147

Año de la edición: 2018

Lugar de la publicación: Alzira, Valencia (España)

Año de la primera edición del original: 1930

Lengua: castellano

Tema: un suicida se equivoca de piso a la hora de poner fin a sus días y crea todo tipo de situaciones cómicas.

Breve reseña: el suicidio del señor García se cuela en la celebración del próximo matrimonio de una pareja. La irrupción no provoca ningún drama porque ellos mismos y también los porteros, las criadas, los amigos de la pareja, los vecinos de la casa, incluidos un coronel, un orador y una recitadora rusa, más un juez protocolario y un forense muy particular, y el propio señor García que también colabora, contribuyen a crear una trama fuera de razón y llena de toques de humor muy originales.

Lo que más me ha gustado: hay algunos golpes que son muy buenos. Miren estos:

1) “EL JUEZ. (Al FORENSE, aparte) ¿Pero usted ve esto?. ¿Pero usted ve esto, don Casimiro? Aquí tiene usted seis personas que han aprovechado el suicidio de un infeliz para pasar entretenidas la noche.

EL FORENSE. ¡Toma! Y si las dejamos presenciar la autopsia, reparten programas…”

2) ”HORTENSIA. ¡Dios mío!

DELFINA. ¿Dónde se pegó los tiros su padres?

OLGA. En Rusia.

DELFINA. No. Decía que en qué sitio.

OLGA. En la cabeza.

DELFINA. No, no…. Que en qué sitio de Rusia.

OLGA. En Moscú. Desde entonces todas las noches se me aparece…”

Lo que menos me ha gustado: en el prólogo (excelente, por cierto, y a a cargo de Ignacio Aranguen Gallués) nos enteramos de que El cadáver del señor García fue estrenada en 1930. El éxito del primer acto fue clamoroso con el público aplaudiendo, puesto en pie. El segundo fue recibido con frialdad y en el tercero la obra padeció el pateo o meneo, que consistía en la época en demostrar la disconformidad golpeando con los tacones el suelo de madera, silbando, etc. A la séptima función, la obra fue retirada de cartel (!)

Mi valoración personal: Me ha hecho pasar unas horas divertidas. En algún momento, hasta esbozar una pequeña risa. Esto, en una obra escrita en 1930, demuestra que aquel sentido del humor tan característico del autor (y tan criticado) no ha pasado de moda o mejor, quizá fuera adelantado a su tiempo y, hoy en día, conserva toda su vigencia. Me ha gustado.

La muerte en Venecia, de Thomas Mann

 

Título: La muerte en Venecia

Autor: Thomas Mann

Editorial: Círculo de Lectores

Núm. Páginas: 120

Año de la edición: 2003

Lugar de la publicación: Barcelona (España)

Año de la primera edición del original: 1912

Lengua: castellano

Tema: La atracción homosexual en el incomparable marco de una Venecia decadente

Lo que más me ha gustado: cómo el autor nos hace ver los tejemanejes sutiles de la industria turística veneciana, ya a principios del siglo pasado, para ocultar la epidemia de cólera que se cierne sobre la ciudad y que se intenta ocultar de todos los modos posibles, para evitar una caída del turismo.

Lo que menos me ha gustado: nadie dijo que leer a Thomas Mann fuera una tarea fácil y los primeros capítulos así lo demuestran, con insufribles disquisiciones sobre la belleza, la inspiración y esas cosas difusas sobre las que gusta disertar a los intelectuales.

Breve reseña: Gustav von Aschenbach es un destacado escritor alemán, ya en la franja de los 50, que decide pasar unas breves vacaciones en Venecia, en plena crisis creativa. En el hotel, Aschenbach se interesa por un adolescente polaco de nombre Tadzio, de solo 14 años, dotado de una belleza extraordinaria, el cual termina convirtiéndose en objeto de silenciosa adoración para el escritor. Los delirios amorosos del artista se mantienen en un plano puramente intelectual, pues el temor al rechazo le impide acercarse físicamente al joven Tadzio. Esta pasión amorosa, o lo que sea, no puede acabar bien.

Mi valoración personal: es la segunda vez que leo La muerte en Venecia. Es una gran novela, sin duda. No porque lo diga la crítica especializada, es porque me ha gustado mucho. Si usted no ha leído nada de Thomas Mann, tenga un poquito de paciencia con las insoportables páginas iniciales. No tire el libro por la ventana porque se arrepentirá. Cuando supere este obstáculo inicial, disfrutará mucho de la lectura.

violeta i el llop, de Mònica Richart

 

Títol: violeta i el llop

Autora: Mònica Richart

Editorial: Edicions Bromera

Nombre de pàgines: 289

Edició: 2^a edició, novembre de 2019

Any de la primera edició de l'original: 2018

Lloc de la publicació: Alzira (València)

Llengua: català

Tema: una història d'amor en el marc de l'autisme

El que més m'ha agradat: el desenllaç final, quan ens enterem dels traumes que arrossega Violeta, de qui és el llop, etc. tot unit al seu trastorn. La intriga ben treballada per part de l'autora, que fa que fins ben entrat el llibre, no sapiem què és el que li passa a Violeta: ¿és una xica maltractada, pateix autisme, és simplement rara? Cpm dic, fins ben entrada la novel·la, no descobrim quin és el trastorn de la protagonista i una part del misteri que l'envolta.

El que menys m'ha agradat: a la trama, li sobren pàgines però com això és un defecte habitual de tantes novel·les, no cal donar-li més importància.

Breu ressenya: Pep és un xic valencià que es trasllada a Londres per a buscar treball, si és possible, de traductor. Hi acaba vivint per casualitat amb dos valencians, que són Òscar i Violeta. D'entrada, percebrà coses rares en la relació entre ells fins, que es desvetle el misteri.

La meua valoració personal: acostumat a llegir, a causa del meu treball, tanta moniatada dirigida als alumnes en edat juvenil, violeta i el llop sorprén per la seua frescura i per la seua sensibilitat. És també la història d'un amor tràgic, que es recondueix en les últimes pàgines. M'ha resultat una lectura molt interessant. Pensava que seria una novel·la més d'eixes que ens toca llegir per obligació i no és una novel·la més, en absolut. Val la pena llegir-la.

Delparaíso, de Juan del Val

 

Título: Delparaíso

Autor: Juan del Val

Editorial: Espasa

Núm. Páginas: 311

Edición: 10^a. edición

Año de la primera edición del original: 2021

Lugar de la publicación: Barcelona (España)

Lengua: castellano

Tema: Alegrías y penas de la gente bien

Breve reseña: Delparaíso es una urbanización de alto nivel donde discurre toda la novela. El libro en su totalidad es una mera descripción de la vida de diferentes familias dentro de esa urbanización. A lo largo de sus páginas, se van sucediendo toda una serie de peripecias, que van desde infidelidades, amoríos y hasta un asesinato sin resolver, que nos acercan a las alegrías y las desventuras de la gente de la alta sociedad. Realmente, más penas que alegrías. Delparaíso no es un paraíso, en absoluto. No pasan grandes cosas, pero el autor consigue que se vayan enlazando unas historias con otras hasta conseguir darnos una visión de lo frívola que es esa sociedad.

Lo que más me ha gustado: un chiste sobre el Borbón, que en la novela es un perrito; un diálogo de gente joven plagado de en plan y lo mejor, para mí, el hecho de que al final encontremos la conexión entre la foto de la portada y la muerte de don Julio.

Lo que menos me ha gustado: el barullo de nombres, la trama va cambiando de unos personajes a otros continuamente, casi sin darte tiempo a asimilar tantos nombres. Hay momentos, por supuesto en que uno se pierde. Tampoco me han gustado nada los comentarios grandilocuentes de la contraportada: "¿Acaso tiene sentido protegerse de la vida? [...] prácticamente en cada página el lector tendrá que enfrentarse a un dilema moral que le hará leer con el corazón en un puño". De verdad, amigo lector, no es para tanto. ¡Cuánta tontería hay que decir para atraer al público lector! Si le apetece pasar unos días agradables con esta lectura y, a la vez, reflexionar de vez en cuando sobre algún tema relevante, lea el libro. Pero no se crea las tonterías de la contraportada.

Mi valoración personal: el libro se lee con gusto. Si alguien espera encontrar algo parecido a Ana Karenina o a La montaña mágica, lógicamente, que no se acerque a este libro. Es lo que es, un libro de lectura fácil aunque abra a la puerta a alguna reflexión más profunda, pero sin pretender grandes aproximaciones al alma humana. No aburre en absoluto que, en los tiempos que corren, ya es bastante.

Así era mi hijo Ignacio. El héroe del monopatín, de Joaquín Echeverría

 

Título: Así era mi hijo Ignacio. El héroe del monopatín

Autor: Joaquín Echeverría

Editorial: JdeJ Editores

Núm. páginas: 163

Edición: 2ª edición

Año de la primera edición del original: 2019

Lugar de la publicación: Madrid (España)

Lengua: castellano

Tema: Acto de valor y generosidad de un joven que le cuesta la vida

Breve reseña: Es la historia de Ignacio Echeverría, un joven que el 3 de junio de 2017, en el puente de Londres, presencia un ataque terrorista de carácter yihadista y muere en el intento de defender a una joven francesa que estaba siendo agredida. Se valió de su monopatín para intentar repeler el ataque pero fue asesinado por los tres terroristas. Sucedieron angustiosos días en los que se le dio por desaparecido hasta que la policía británica confirma que es uno de los asesinados.

El padre de Ignacio relata con crudeza el episodio. Fue un acto de valentía inconmensurable pero no puede menos que lamentar, tristemente, la muerte del hijo tan querido. El relato también hace referencia a las decenas de reconocimientos públicos a que el acto heroico de Ignacio se hizo acreedor.

Lo que más me ha gustado: es difícil concretar que es lo que más me ha gustado de este libro porque todos los capítulos me han parecido impactantes. Uno de los reconocimientos que me ha parecido más sincero es el del político británico Tony Blair, que escribe una sentida carta manuscrita a la família Echeverría, en la que les transmite sus condolencias y entre otras cosas asegura que "su recuerdo perdurará sin duda, como una inspiración para los demás y como un símbolo de lo mejor de la humanidad pese a que su vida fuera tan cruelmente robada por lo peor de ella". Emocionante.

Mi valoración personal: desde que escuché la entrevista que hicieron en Radio María a Joaquín Echeverría, padre de Ignacio, quería leer el libro. La entrevista fue conmovedora y el libro no lo es menos. Tengo que reconocer que en más de una ocasión, los ojos se me han humedecido y he estado a punto de llorar. Soy una persona sensible... "Todos los héroes no llevan capa", ha dicho alguien y es evidente que la frase se aplica claramente a la figura de Ignacio Echeverría. Lean el libro si quieren conocer más sobre aquel trágico suceso y sobre la vida de este joven. Recordémoslo siempre.

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès

 

Títol: La vida i la mort d'en Jordi Fraginals

Autor: Josep Pous i Pagès

Editorial: Edicions 62 i “la Caixa”

Nombre de pàgines: 252

Edició: 11a edició, abril de 1990

Any de la primera edició de l'original: 1912

Lloc de la publicació: Barcelona

Llengua: català

Tema: la lluita per la superació dels problemes que planteja la vida

El que més m'ha agradat: els capítols inicials, en els quals un Jordi Fraginals xiquet és confiat a la cura de mossén Llorenç, el rector, que ràpidament s'adona que aquest xiquet no ha nascut per a la vida monàstica, que és la pretensió de son pare. L'ambient infantil d'aquests primers capítols i el bucolisme que transmet la percepció que de la natura té l'autor, m'han resultat molt tendres

El que menys m'ha agradat: per moments, la novel·la pareix simple i previsible. Hi ha una dicotomia molt evident entre alguns personatges, sobretot el protagonista que és una bona persona de veritat, en tots els aspectes i un altre, sobretot el seu pare, que és roí però roí de colló. Aquest maniqueisme de bons i dolents m'ha resultat simple. Els bons són molt bons, però que molt bons!, i els dolents són malíssims, pèrfids, sense matisos.

Breu ressenya: Jordi Fraginals està destinat a ser capellà per tradició familiar i decisió de son pare, però es rebel·la i acaba casant-se amb Alberta. Això provoca la ira d'aquell. Casat i feliç, demostra ser un home amb gran habilitat per als negocis, bon pare i molt valent. Quasi perfecte o sense el quasi. Una malaltia incurable posarà a prova la seua idea de la llibertat humana i el forçarà a prendre decisions on demostrarà que, malgrat tot, continua sent l'amo del seu futur.

La meua valoració personal: hem de llegir el llibre com si fóra un clàssic, a pesar que va ser publicat en 1912. Potser l'argument ha envellit malament. A estones, m'ha paregut avorrit (252 pàgines de lletra xicoteta, m'han provocat aquesta sensació). Tot i això, hi ha escenes que he trobat atractives com els capítols inicials, dels quals ja he parlat o la decisió final del protagonista, una vegada que ha conegut la irreversibilitat del diagnòstic mèdic. Si decideixen llegir-lo, posen-li paciència...

Viatge al final del fred, de Joan Francesc Mira

 

Títol: Viatge al final del fred

Autor: Joan Francesc Mira

L'autor de Viatge al final del fred és Joan Francesc Mira, probablement un dels referents més rellevants de la literatura catalana en la actualitat i destacat activista cultural. En el seu moment, Viatge al final del fred va ser finalista del premi Sant Jordi de 1982. La novel·la va ser publicada inicialment el 1983, però en una versió més reduïda; tant, que afectava, segons pareix, la comprensió de la història que s'hi narra. Per això, la versió que ressenye ara, publicada per Bromera el 1998, és la versió definitiva.

Editorial: Ed. Bromera, S.L.

Col·lecció: Els nostres autors

Nombre de pàgines: 192

Edició: 1a. edició

Any de la primera edició de l'original: 1998

Lloc de la publicació: València

Llengua: català

Tema: Una història d’amor en l’últim reducte del maquis.

Resum: L'acció de la novel·la se situa en l'època de la postguerra civil espanyola, i més concretament en el període agònic de l'activitat guerrillera a les comarques del nord valencià. En Viatge al final del fred es narra el viatge del metge traumatòleg Salvador Montull, exiliat a la Gran Bretanya després de la Guerra Civil, des del port de València fins a les muntanyes del nord del País Valencià, concretament per les comarques dels Ports de Morella i la Tinença de Benifassà. Ell pretén ajudar un dels darrers grups de maquis, acorralats i angoixats, que resten ocults i volen fugir a França. El grupuscle de guerrillers antifranquistes està comandat per la germana bessona del metge, amb la qual aquest manté un fosc vincle. Durant el viatge coneixem, per mitjà de l'alternança del punt de vista de cadascun dels dos germans, successos del passat i en particular l'equívoca relació que mantenen els dos, que insinua una atracció entre ells que depassa els límits d'allò admés socialment entre dos germans. Algú ha dit que es tracta de la més imposible història d’amor en l’últim reducte del maquis.

Al voltant dels germans descobrim un ampli conjunt de personatges secundaris, que adquireixen una certa importància. En primera instància, tenim l'àmbit familiar on trobem el pare i la mare, recordats en diversos episodis, el pare antic metge rural de la comarca.

En un segon cercle, el de les amistats, s'inclou el professor, estudiós de les cultures prehistòriques que habitaren la contrada de Rieres i vell amic de la família, també evocat en alguns successos de la guerra, però important sobretot pel fet de ser qui demana a Salvador que ajude el grup de maquis on està la seua germana. I finalment Amadeu Cleofont, que constitueix sense cap mena de dubte, el personatge més important després dels protagonistes. És l'encarregat d'acompanyar Salvador durant tot el viatge.

En tercer lloc, apareix el grup de personatges propis del món rural. Es tracta de la gent que viu als masos, representada per les famílies del mas del Molló i, sobretot, pels habitants del mas de Grinyó. Ens trobem davant de personalitats fortament mediatitzades per aquest medi hostil: solitàries, taciturnes... i conscients totes de la proximitat de la mort.

Si haguérem de destacar un tema sobre tots els de la novel·la diríem que és el fred, les fortes gelades (no oblidem el títol del llibre), que actuen com a element profètic. Som conscients que alguna cosa greu està covant-se. Es tracta d'una gelor desmesurada, que mata flors, rames, ocells... i arriba a gelar inclús el corrent del rierol, establint el regne del silenci total que anuncia, assegura l'autor «alguna cosa gran que ha d'arribar, algun prodigi o gran desgràcia».

El que més m'ha agradat: Destaque positivament l'anotació del diari de la guerrillera del 3 de gener, matí, redactat amb una gran sensibilitat i dotat d'un lirisme fora mida, amb un silenci que s'ha ensenyorit per tot arreu i que no presagia res bo, com hem dit ja: "Igual que si s'haguera suspès el moviment de totes les coses, i el meu també, esperant alguna cosa gran que ha d'arribar, algun prodigi o gran desgràcia". A destacar també, l'impresionant pròleg del llibre, a càrrec de Carles Mulet, digne de millor causa.

La meua valoració personal: Si entrem en el terreny de les valoracions, cal deixar de banda ara la trajectòria cultural i política de l'autor, que em mereix tots els respectes i dic clarament i sense ambages que la novel·la no m'ha agradat. No m'ha transmés cap inquietud espiritual, ni m'he sentit identificat amb els patiments dels maquis (per molt lloable que fóra la seua resistència) ni m'ha trasbalsat ni m'ha arribat al cor, llevat de moments molt puntuals. Dir el contrari seria enganyar-los. Deixen que dubte a l`hora de recomanar-los aquesta novel·la. No diguen que no els vaig avisar...