Viatge al final del fred, de Joan Francesc Mira

 

Títol: Viatge al final del fred

Autor: Joan Francesc Mira

L'autor de Viatge al final del fred és Joan Francesc Mira, probablement un dels referents més rellevants de la literatura catalana en la actualitat i destacat activista cultural. En el seu moment, Viatge al final del fred va ser finalista del premi Sant Jordi de 1982. La novel·la va ser publicada inicialment el 1983, però en una versió més reduïda; tant, que afectava, segons pareix, la comprensió de la història que s'hi narra. Per això, la versió que ressenye ara, publicada per Bromera el 1998, és la versió definitiva.

Editorial: Ed. Bromera, S.L.

Col·lecció: Els nostres autors

Nombre de pàgines: 192

Edició: 1a. edició

Any de la primera edició de l'original: 1998

Lloc de la publicació: València

Llengua: català

Tema: Una història d’amor en l’últim reducte del maquis.

Resum: L'acció de la novel·la se situa en l'època de la postguerra civil espanyola, i més concretament en el període agònic de l'activitat guerrillera a les comarques del nord valencià. En Viatge al final del fred es narra el viatge del metge traumatòleg Salvador Montull, exiliat a la Gran Bretanya després de la Guerra Civil, des del port de València fins a les muntanyes del nord del País Valencià, concretament per les comarques dels Ports de Morella i la Tinença de Benifassà. Ell pretén ajudar un dels darrers grups de maquis, acorralats i angoixats, que resten ocults i volen fugir a França. El grupuscle de guerrillers antifranquistes està comandat per la germana bessona del metge, amb la qual aquest manté un fosc vincle. Durant el viatge coneixem, per mitjà de l'alternança del punt de vista de cadascun dels dos germans, successos del passat i en particular l'equívoca relació que mantenen els dos, que insinua una atracció entre ells que depassa els límits d'allò admés socialment entre dos germans. Algú ha dit que es tracta de la més imposible història d’amor en l’últim reducte del maquis.

Al voltant dels germans descobrim un ampli conjunt de personatges secundaris, que adquireixen una certa importància. En primera instància, tenim l'àmbit familiar on trobem el pare i la mare, recordats en diversos episodis, el pare antic metge rural de la comarca.

En un segon cercle, el de les amistats, s'inclou el professor, estudiós de les cultures prehistòriques que habitaren la contrada de Rieres i vell amic de la família, també evocat en alguns successos de la guerra, però important sobretot pel fet de ser qui demana a Salvador que ajude el grup de maquis on està la seua germana. I finalment Amadeu Cleofont, que constitueix sense cap mena de dubte, el personatge més important després dels protagonistes. És l'encarregat d'acompanyar Salvador durant tot el viatge.

En tercer lloc, apareix el grup de personatges propis del món rural. Es tracta de la gent que viu als masos, representada per les famílies del mas del Molló i, sobretot, pels habitants del mas de Grinyó. Ens trobem davant de personalitats fortament mediatitzades per aquest medi hostil: solitàries, taciturnes... i conscients totes de la proximitat de la mort.

Si haguérem de destacar un tema sobre tots els de la novel·la diríem que és el fred, les fortes gelades (no oblidem el títol del llibre), que actuen com a element profètic. Som conscients que alguna cosa greu està covant-se. Es tracta d'una gelor desmesurada, que mata flors, rames, ocells... i arriba a gelar inclús el corrent del rierol, establint el regne del silenci total que anuncia, assegura l'autor «alguna cosa gran que ha d'arribar, algun prodigi o gran desgràcia».

El que més m'ha agradat: Destaque positivament l'anotació del diari de la guerrillera del 3 de gener, matí, redactat amb una gran sensibilitat i dotat d'un lirisme fora mida, amb un silenci que s'ha ensenyorit per tot arreu i que no presagia res bo, com hem dit ja: "Igual que si s'haguera suspès el moviment de totes les coses, i el meu també, esperant alguna cosa gran que ha d'arribar, algun prodigi o gran desgràcia". A destacar també, l'impresionant pròleg del llibre, a càrrec de Carles Mulet, digne de millor causa.

La meua valoració personal: Si entrem en el terreny de les valoracions, cal deixar de banda ara la trajectòria cultural i política de l'autor, que em mereix tots els respectes i dic clarament i sense ambages que la novel·la no m'ha agradat. No m'ha transmés cap inquietud espiritual, ni m'he sentit identificat amb els patiments dels maquis (per molt lloable que fóra la seua resistència) ni m'ha trasbalsat ni m'ha arribat al cor, llevat de moments molt puntuals. Dir el contrari seria enganyar-los. Deixen que dubte a l`hora de recomanar-los aquesta novel·la. No diguen que no els vaig avisar...